Pastanagues Formen part de la família de les umbel·líferes, igual que l’api, el julivert i el fonoll. Es una família que es caracteritza per tenir flors agrupades en umbel·les.El seu nom científic és Daucus carota. És una planta bianual, això vol dir que, en condicions normals, floreix el segon any després de la sembra. L’arrel acumula reserves i s’hipertrofia.S’associa bé amb cebes, alls, enciam, rave, tomàquet i pèsol.Cal evitar que coincideixin amb verdures de la mateixa família com el julivert, l’api i el fonoll. |
Pèsols El nom llatí és Pisum sativum. Pertany a la família de les lleguminoses. Les espècies de la família de les lleguminoses tenen la particularitat d’associar-se amb un bacteri anomenat Rhizobium, el qual obté nitrogen de l’atmosfera que la planta aprofita. Aquesta associació anomenada simbiosis es dona a les arrels de la planta formant uns petits nòduls molt característics i que són molt fàcils d’observar.És una planta anual. Les fulles són compostes, dividides en fulles més petites anomenades foliols. Algunes varietats tenen un creixement indeterminat, o sigui que es comporten com a plantes enfiladisses i poden arribar als 3 metres d’alçada. Altres varietats tenen un creixement determinat, o sigui que formen mates de 60 a 90 cm.Com en totes les lleguminoses, el fruit del pèsol és una tavella a l’interior de la qual hi ha la llavor. Se sol consumir la llavor tendra però també es pot collir seca. És una planta que no li agrada les altes temperatures de l’estiu ni tampoc les glaçades molt intenses a l’hivern. S’associa bé amb la pastanaga, el rave, la col i l’enciam. Cal evitar que coincideixin amb verdures de la mateixa família com la fava i la mongeta. Tampoc es recomanable que coincideixi amb l’all o la ceba. |
Apí L’api (Apium graveolens) és una planta conreada per les seves penques i fulles. L’api és la planta tipus que dóna nom a la família de les apiàcies també coneguda com de les umbel·líferes.És una planta procedent del Mediterrani, però també existeix en altres centres secundaris com el Caucàsic i la zona de l’Himalaia. Es coneixia ja a l’antic Egipte, no obstant, el seu ús com a hortalissa es va desenvolupar a L’edat Mitjana i actualment és consumeix tant a Europa com a Amèrica del Nord. |
Faves El nom llatí de la favera és Vicia faba. Pertany a la família de les lleguminoses. Les espècies de la família de les lleguminoses tenen la particularitat d’associar-se amb un bacteri anomenat Rhizobium, el qual obté nitrògen de l’atmòsfera que la planta aprofita. Aquesta associació anomenada simbiosis es dona a les arrels de la planta formant uns petits nòduls molt característics i que són molt fàcils d’observar a simple vista. És una planta anual, o sigui, que el seu cicle de vida no dura més d’un any. Les fulles són compostes, dividides en fulles més petites anomenades foliols. La tija és molt característica doncs té una secció rectangular. Pot créixer de 80 a 180 cm d’alçada. Com en totes les lleguminoses, el fruit de les faves és una tavella a l’interior de la cual hi ha la llavor. Se sol consumir la llavor tendra però també es pot collir seca i, en alguns llocs de litoral mediterrani es consumeix amb la tavella inclosa. A la favera no li agrada la calor i resisteix bé les baixes temperatures. És per això que es cultiva típicament a la tardor i l’hivern tot i que també es poden fer sembres primaverals. S’associa bé amb blat de moro i la col. És incompatible amb la mongeta, el pèsol, les cebes i els alls. |
Enciams Forma part de la família de les compostes. Com el seu nom indica, aquesta família botànica es caracterítza per tenir flors compostes per moltes flors més petites. Per exemple les flors de les margarides o del girasol són compostes. El seu nom científic és Lactuca sativa. És una planta anual que forma un cabdell més o menys apretat amb fulles de formes i consistències molt diferents, segons la varietat. Al final del seu cicle la planta forma una tija floral al centre del cabdell en l’extrem de la qual es formaran vàries flors compostes. La fase de fructificació també s’anomena espigat.Existeixen moltes varietats d’enciam, les més utilitzades al nostre país són les següents: Enciam romà: és el més tradicional tot i que en els darrers anys ha estat substituida per altres varietats. Com que no forma un cabdell molt consistent, cal lligar-lo quinze dies abans de la collita per blanquejar-lo. Enciam francès o trocadero: de fulles mantegoses i llises, molt saborós. Enciam iceberg: forma un cabdell molt apretat, té una textura molt consistent i es pot escaldar per farcir. Enciam meravella: és la varietat que dona més bon resultat en l’horturbà, molt saborós. Enciam fulla de roure: les fulles són de color vermellós i molt ondulades, dona color a les amanides. El cultiu és força ràpid i es pot fer quasi tot l’any sempre que no hi hagi perill de glaçades. A l’estiu les elevades temperatures a que pot arribar l’horturbà poden provocar l’espigat prematur. La primavera i la tardor són les millors èpoques per plantar-lo. El més fàcil és aconseguir planter per trasplantar-lo al nostre hort. La collita es pot fer en 1,5-3 mesos, depèn de la varietat. Si s’endarrereix massa la collita correm el risc de que l’enciam “espigui”, o sigui, que tregui la flor i es torni amarg. És compatible amb el cogombre, ceba, rave, pastanaga i tomàquet. Evitem posar-la prop d’una planta de la mateixa família com l’escarola. |
Alls  És una planta de la família de les liliàcees, el seu nom científic és Allium sativum. És cosina-germana de la ceba i també té produeix un bulb a partir de les reserves acumulades a la base de les fulles. Però el bulb de l’all es diferencia per que es desfà en unes unitats elementals anomenades dents. El nombre de dents per bulb és molt variable, segons la varietat i les condicions ambientals pot ser des de 2-3 fins a 15 o més. L’all és l’hortalissa amb més propietats medicinals doncs conté gran quantitat de compostos químics amb efectes beneficiosos per la salut. Algunes de les propietats més reconegudes són la reducció del colesterol, l’efecte anihipertensiu, la prevenció del càncer d’estómac, l’augment de la capacitat del sistema immunològic i l’efecte antibiòtic. Hi ha dos grups de varietats: els alls blancs i els alls rosats. Els alls blancs es conserven millor i se solen consumir secs mentre que els rosats es consumeixen més tendres. La plantació es fa a partir de les dents d’all. Cal tenir en compte que l’all acabat de collir pot tenir latència, o sigui, que trigarà un cert temps a germinar. S’associa bé amb enciams, remolatxa i bleda. Cal evitar que coincideixi amb pèsols o faves. |
Escarola El seu nom científic és Cichorium endivia. És de la família de les compostes, igual que l’enciam i la carxofa. És característic d’aquesta família la flor composta, formada per petites flors que formen el que s’anomena un capítol. És una planta bianual, que floreix durant el segon any de cultiu. Les fulles de la majoria de varietats són arrissades. Les escaroles pròpiament dites és un conreu de la temporada freda, són molt més resistents al fred que l’enciam. Necessiten una bona fertilitat en el terreny però no són pas exigents en les condicions del sòl i van bé en terreny argilós. La sembra es fa en planter a l’estiu i la collita és durant l’hivern i primavera. Es lliguen durant uns dies abans de collir per tal que les fulles interiors siguin blanques. Les escaroles són una hortalissa molt popular. A diversos pobles, viles i ciutats de Catalunya l’escarola és la base del Xató. |
Cebes La ceba (Allium cepa L. ) és una planta herbàcia bulbosa de la família de les liliàcies originària de l’Àsia central, amb un únic bulb gran, de forma ovoide. El seu desenvolupament és biennal i arriba fins a 1 m de llargària. Les seves fulles són semicilíndriques i neixen d’un bulb subterrani, proveït d’arrels superficials. La seva tija és erecta i habitualment s’origina en el segon any de maduració de la planta. Al seu extrem té una umbel·la de flors blanques o rosades. |
Porros El porro Allium ampeloprasum J. Gay o el sinònim Allium porrum L.) és una espècie de planta cultivada que pertany al mateix gènere que l’ all i la ceba (Allium) És originària d’Euràsia i és una de les plantes conreades des de temps més antics. És un planta herbàcia que en estat silvestre és perenne i conreada és bianual d’aprofitament anual com hortalissa. Se sembla força a una ceba o un all però normalment és de majors dimensions. Les fulles són carnoses i buides per dins,la seva part inferior és més voluminosa però sense arribar a formar un veritable bulb en la varietat porrum. Les arrels són fasciculades relativament gruixudes i curtes. El primer any només vegeta i el segon any floreix amb una mena d’umbel·la de flors blanques que produeixen les llavor d’uns 2 mm i de color negre. Els porros conreats, segons les varietats poden fer des de 20 a 150 cm d’alt. Bledes |
Anem plantant
Aquestes seran les plantes que de setembre a febrer tindrem al nostre hort:
Pertany a la família de les quenopodiàcies. El seu nom científic és spinacia oleracea. És una planta que resisteix els hiverns freds, i que prefereix clima fresc i humit. Si fa molta calor o el terreny és excessivament sec, pot passar que es desenvolupi la flor, es a dir que s’espigui. Germina a partir de 8 graus.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)